Teoría do ponto gordo.

Os que sofremos a asignatura de debuxo técnico en Vigo, chamábamolo “teoría do ponto gordo”. Cando fazíamos um problema de geometría e as linhas nom se cruzabam onde debían, o debuxante marcaba a intersecçom cum “ponto o suficientemente grande” para abarcar o resultado desejado. Era o “ponto gordo”, um artificio que  conseguía que o universo perfecto da geometría e o real da linha de tinta chegaram a coincidir.
O “ponto gordo” pasóu entón a engrosar o ideario da nosa metafísica recreativa. Cando as cousas nom saían como um pensaba, falábamos do “ponto gordo”, como a expreçom de que o mundo platónico das ideas nom tem correspondencia na terra. Josep Pla ía um pouco máis aló, e afirmaba directamente que o ponto nom podía coincidir :
“La desgràcia- ho repeteixo- no ens ataca ni ens deixa d´atacar; la naturalesa és indiferent. La desgràcia, simplement, existeix. Per això, en la concepció contrària, que acabo d´exposar, la desgràcia és literalment, inevitable i quan apareix, per la raó que sigui, l´excepció, la sort, la chance, el look, la seva presència ens inunda de llum inusitada i meravellosa, és una cosa que té la frescor de la sorpresa- és una propina. [...] Tens una salut relativa ? Propina! A la Neus, probablement li passarà l´enfado, no és la dona perfecta, però és la dona a la qual agrades, propina! Ton pare és una mena de pare- padrone, però això et permet de menjar seguit i fins i tot de fer alguna francesilla de tant en tant, propina ! Pot treballar en aquest bar i no et cal exposar a les calorades del migdia en un bancal de pereres, propina! Aquesta és la clau: tot el que tens de bo és una pura propina còsmica.“
Sí : levo varias semanas asfixiado. Pero hoxe é venres, o ponto gordo da semana : propina.